Situació Límit

Per a què serveix el Parlament de Catalunya? Quant ens costa el manteniment d’aquesta institució -la més antiga de l’Europa continental- que un dia va ser sobirana i que ara s’ha convertit en la coartada democràtica d’Espanya? No, no estic dient que la tanquem ni res per l’estil. La major part de les coses que decideix el Parlament de Catalunya tenen una incidència directa en la nostra vida quotidiana i, en aquest sentit, el treball dels diputats que hi treballen mereix un respecte. Però, en termes realistes, és a dir, veritablement nacionals, no hi ha cap diferència entre el poder legislatiu del Parlament de la Rioja i el Parlament de Catalunya. Cosa lògica si acceptem que Catalunya és una regió d’Espanya, però inadmissible si convenim que és una nació amb mil anys d’història. El rebuig a l’Estatut, aprovat pel Parlament, n’ha estat la prova més flagrant, però n’hi ha moltes més. La més recent l’hem tinguda amb la resolució que rebutja el traçat del TGV pel centre de Barcelona. Per això, el PSC, encapçalat per José Montilla, Joaquim Nadal i Miquel Iceta, no ha tingut cap escrúpol a menysprear el Parlament dient que, tot i haver perdut la votació, no compliran l’esmentada resolució i mantindran l’adjudicació del túnel Sants-Sagrera amb un TGV passant a 75 centímetres de distància de la Sagrada Família.
(més…)

Les renúncies de la transició van ser assumides amb una resignació excessiva. Les esperances dipositades en aquell temps convuls se’n van anar en orris, tant les nacionals com les republicanes o les més esquerranoses. L’estat, per sortir-ne indemne, es va reinventar: canvià regions per autonomies, dissenyà un sistema que no perdia control econòmic ni gaire poder polític real i cedí unes quantes competències que li feien més nosa que profit. A diferència del País Basc, Catalunya no va aconseguir el concert econòmic -alguns diuen que no es va voler assumir l’antipàtica tasca del recaptador d’impostos-, però s’hi han anat sumant competències que l’estat traspassava sense un finançament clar, de manera que l’augment en la capacitat de la gestió no ha anat acompanyat dels recursos suficients. La conseqüència és que l’estat manté un percentatge dels recursos que hauria de traspassar (per tant, hi guanya) i Catalunya -i València i les Illes- a cada bugada perden un llençol: van sumant competències que els demanen un esforç extra. AI cap de 30 anys, doncs, patim un estat espanyol reforçat econòmicament, amb recursos judicials i burocràtics suficients per tallar les ales als governs autonòmics quan vulguen volar massa alt. Mentrestant, per les nacions amb voluntat de ser-ho, l’autonomia ha esdevingut una gàbia de ferro colat. El territori que sortia de la transició amb una situació econòmica més avantatjosa era Catalunya, però l’estat de les autonomies ha afavorit força més Madrid i tota la seua àrea d’influència. La inversió en infrastructures, però també la pròpia lògica amb què s’han renovat les xarxes de comunicacions i transports, han afavorit la capital de l’estat i han ofegat tant com han pogut les connexions entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, el veritable pol de creixement. Durant aquest temps, Catalunya s’ha mirat aquesta situació sense miolar, resignada a un segon lloc teòric en l’estructura de l’estat -un lloc que manté perquè la seua xarxa econòmica i social continua sent força activa, però que pot perdre si l’estretor de les infrastructures l’acaba ofegant-, i continua actuant així. La conseqüència és que l’estat l’ha marginat i la continuarà marginant, si s’encalla en la resignació. Però aquesta marginació s’ha fet ja tan evident que, dels àmbits cultural, econòmic i social, més enllà de l’estricta política, comencen a eixir noves estratègies de defensa i progrés del país. En aquest context, benvingudes siguen aquelles iniciatives que facen aixecar el cap amb orgull i albirar en l’horitzó una fita nova, més enllà de la gàbia autonòmica.

Editorial
El Temps

La frontera del Sénia, la que delimita (no separen les fronteres sinó les administracions) el Principat i el País Valencià, és tan imaginària com el meridià de Greenwich i molt menys real que el paral·lel 41, que, si més no, a Barcelona s’ha materialitzat en una avinguda (el Paral·lel). A l’un costat i l’altre de la frontera -a Sant Rafael del Riu i al Castell, separats per un pont- es parla la mateixa varietat dialectal, se suca el pa amb tomàquet i es planten oliveres. Les comarques que travessa el Sénia (el Montsià, el Maestrat i els Ports) són, com la resta de les Terres de I’Ebre, un diamant en brut, un territori que ha salvat de l’explotació indiscriminada de l’urbanisme alguns racons importants de costa i de muntanya; i que sobreviu gràcies a una efectiva combinació d’indústria especialitzada (la Sénia i Vinaròs formen un clúster del moble que implica tota la regió) i agricultura. Però l’equilibri entre aquests elements, l’omnipresent turisme i els espais naturals verges és fràgil. (més…)

Hi ha moltes maneres d’ensorrar, estrangular o arranar un país. Es pot fer violentament i amb brusquedat o bé de manera progressiva i gradual. Per acció o per omissió. De forma deliberada o per imprevisió negligent i, tanmateix, planificada. A base d’espoli fiscal, de discriminació, de maltractament, d’atonia inversora, de dèficit d’infrastructures, de falta de manteniment, de greuge comparatiu, etc. Tots els camins serveixen, però n’hi ha un d’infal·lible, perquè representa un atemptat a la més bàsica i fonamental de les necessitats. Parlo, és clar, del proveïment d’aigua, un requisit que Sherlock Holmes definiria d’“elemental, estimat Watson”. I que, òbviament, és un factor indispensable per al sosteniment, el bon funcionament i el progrés de qualsevol comunitat.
(més…)

Ara fa quinze dies, aprofitant les vacances de l’agost, ens vam desplaçar amb la família des de Cuenca (Castella-la Manxa) a Mundaka (País Basc), i mentre el cotxe feia camí vaig tenir un somni: no havia sortit de Catalunya. Entre Conca (45.000 habitants) i Tarancó (12.000 habitants), estrenàvem autovia (tres cotxes, ens vam trobar a la tornada); després saltàvem a la Madrid-València, una altra autovia, i ens acostàvem a la capital, que apareixia a l’horitzó com un Las Vegas radiant, enmig de la pols del desert (començava a no saber on érem, la veritat). Sense entrar-hi, a Madrit, vam anar a buscar l’autovia de Burgs i, per anar més ràpids, vam pagar poc més d’un euro per travessar l’autopista de Baralles, que ens portava de cap a les serres del nord per Buitrag del Losoia vorejant la T-4, la nova terminal transoceànica de l’aeroport. Vam deixar Aranda del Duer i Burgs i, passat Miranda d’Ebre, el panorama va començar a canviar (tot era més verd) i, potser perquè allà hi havia antigament una de les duanes dels bascos, vam haver de treure els euros per pagar els peatges de l’autopista fins a Amorebieta Etxà i continuar després fins a Mundaca. Així que havíem sortit de Catalunya i ara entràvem a Espanya, el país on tot es paga. Però no. De cop i volta, allà a Miranda d’Ebre, vull dir a Miranda de Ebro, vaig despertar del somni i em vaig adonar que no, que Catalunya l’havíem deixat a València, a l’autopista del Mediterràneo, després de passar per no sé quantes taquilles, i que tota l’estona (500 quilòmetres) havíem estat circulant per Espanya. Sense embussos i gairebé de franc, descomptat l’euro de Baralles, vull dir de la circumval·lació de Barajas. Ara ja hem tornat de vacances i em trobo als diaris que potser el 2014 ens autodeterminarem. Si ens pregunten si volem ser espanyols, jo votaré que sí. Ser català surt poc a compte, la veritat.

David González
AVUI