Ara fa quinze dies, aprofitant les vacances de l’agost, ens vam desplaçar amb la família des de Cuenca (Castella-la Manxa) a Mundaka (País Basc), i mentre el cotxe feia camí vaig tenir un somni: no havia sortit de Catalunya. Entre Conca (45.000 habitants) i Tarancó (12.000 habitants), estrenàvem autovia (tres cotxes, ens vam trobar a la tornada); després saltàvem a la Madrid-València, una altra autovia, i ens acostàvem a la capital, que apareixia a l’horitzó com un Las Vegas radiant, enmig de la pols del desert (començava a no saber on érem, la veritat). Sense entrar-hi, a Madrit, vam anar a buscar l’autovia de Burgs i, per anar més ràpids, vam pagar poc més d’un euro per travessar l’autopista de Baralles, que ens portava de cap a les serres del nord per Buitrag del Losoia vorejant la T-4, la nova terminal transoceànica de l’aeroport. Vam deixar Aranda del Duer i Burgs i, passat Miranda d’Ebre, el panorama va començar a canviar (tot era més verd) i, potser perquè allà hi havia antigament una de les duanes dels bascos, vam haver de treure els euros per pagar els peatges de l’autopista fins a Amorebieta Etxà i continuar després fins a Mundaca. Així que havíem sortit de Catalunya i ara entràvem a Espanya, el país on tot es paga. Però no. De cop i volta, allà a Miranda d’Ebre, vull dir a Miranda de Ebro, vaig despertar del somni i em vaig adonar que no, que Catalunya l’havíem deixat a València, a l’autopista del Mediterràneo, després de passar per no sé quantes taquilles, i que tota l’estona (500 quilòmetres) havíem estat circulant per Espanya. Sense embussos i gairebé de franc, descomptat l’euro de Baralles, vull dir de la circumval·lació de Barajas. Ara ja hem tornat de vacances i em trobo als diaris que potser el 2014 ens autodeterminarem. Si ens pregunten si volem ser espanyols, jo votaré que sí. Ser català surt poc a compte, la veritat.
David González
AVUI
