La frontera del Sénia, la que delimita (no separen les fronteres sinó les administracions) el Principat i el País Valencià, és tan imaginària com el meridià de Greenwich i molt menys real que el paral·lel 41, que, si més no, a Barcelona s’ha materialitzat en una avinguda (el Paral·lel). A l’un costat i l’altre de la frontera -a Sant Rafael del Riu i al Castell, separats per un pont- es parla la mateixa varietat dialectal, se suca el pa amb tomàquet i es planten oliveres. Les comarques que travessa el Sénia (el Montsià, el Maestrat i els Ports) són, com la resta de les Terres de I’Ebre, un diamant en brut, un territori que ha salvat de l’explotació indiscriminada de l’urbanisme alguns racons importants de costa i de muntanya; i que sobreviu gràcies a una efectiva combinació d’indústria especialitzada (la Sénia i Vinaròs formen un clúster del moble que implica tota la regió) i agricultura. Però l’equilibri entre aquests elements, l’omnipresent turisme i els espais naturals verges és fràgil.
Tot just ara s’albiren les possibilitats turístiques que pot oferir la combinació del parc natural del Delta -ja consolidat- i el més recent dels Ports -que, a més, s’hauria d’ampliar a terres valencianes i aragoneses per ser coherents. A més, les rendes dels habitants d’aquestes comarques, sobretot els d’interior, són força més baixes que les mitjanes catalana i valenciana. I la despoblació encara pot afectar molt negativament poblacions de les muntanyes dels Ports, on la ramaderia i l’agricultura han restat úniques activitats locals. Per això s’ha d’anar amb molt de compte de no carregar sobre aquestes comarques indústries o infrastructures que puguin malbaratar l’incipient turisme sostenible -al turisme de massa, que caldria evitar, no l’espanten ni les fàbriques ni l’asfalt de les autopistes.
El projecte de construir un magatzem de gas entre Alcanar i Vinaròs és, doncs, un mal senyal. Potser és imprescindible per a tenir reserves en cas d’una greu crisi energètica. Si és així, s’haurà de fer, però caldria que no atemptara contra el paisatge ni contaminara el medi: per tant, pot haver-hi més emplaçaments. I si no és imprescindible situar-lo a Alcanar, només cal recordar que les veïnes comarques de I’Ebre ja concentren tres centrals nuclears, una central tèrmica, indústries força contaminants i més embassaments dels que el Delta desitjaria. I Alcanar, per una altra banda, conserva molt mal record de Ia barreja d’hidrocarburs i turisme: en l’incendi del càmping dels Alfacs de 1978 (que els alemanys recorden fins al punt que aquesta setmana n’estrenen una minisèrie de televisió titulada Tarragona) hi van morir 215 persones.
Editorial
El Temps
