Un de cada quatre radars que hi ha a l’Estat està instal·lat en carreteres catalanes. És una mitjana molt alta, diríem que desproporcionada, però que respon a la voluntat del nostre govern de reduir els accidents i de perseguir els fittipaldis que posen en perill la vida dels altres. Allò que va començar el tàndem Tura – Olmos, sembrant el país de radars, ara ho està continuant el binomi Saura – Pérez Moya. Certament, la presència dels radars s’ha mostrat com una mesura efectiva per aixecar el peu de l’accelerador. És gairebé un acte reflex, perquè saps que la butxaca pica i que volen els punts del carnet de tres en tres.
En la informació que publiquem avui, el nostre especialista, Quim Torrent, ens alerta que els radars no estan situats a les carreteres amb més sinistralitat sinó, sovint, allà on passen més vehicles i, per tant, on es pot enxampar més gent. Aix ò fa que, per a molts conductors, els radars siguin percebuts, en realitat, com a instruments recaptatoris. Caixa, cobri. D’altra banda, el greuge comparatiu amb la resta de l’Estat torna a ser digne de subratllar. Aquí, per variar, més radars i més multes que enlloc. Deu ser que som més avançats, més europeus, més sensibles… O més beneits. Les xifres de la informació que publiquem evidencien que la persecució dels nostres conductors és, de llarg, la més gran de les Espanyes.
A Catalunya ja sabem el pa que s’hi dóna en altres àmbits. Les balances fiscals per mesurar la solidaritat no les veiem per enlloc, no fos cas que conèixer la realitat ens afavorís. Però en canvi sí que ens adonem que la fiscalitat a Catalunya ens perjudica en les successions i donacions entre pares i fills. Mentre a la majoria de comunitats la tributació tendeix a zero, aquí, per heretar una propietat del pare, has de demanar un crèdit per poder pagar els impostos. Estem tips de pagar sempre més que ningú.
Xavier Bosch
AVUI
