La pluja i el cervell

No plou. I, com que som una colònia, a la metròpoli ens diuen què hem de fer i què no. La cosa és molesta, i no perquè de tan lluny no en tenen ni idea, ni tampoc perquè nosaltres no ens puguem equivocar (en sabem molt, d’equivocar-nos), sinó perquè a set-cents quilòmetres “també” es poden equivocar. A sobre, el Barça va com va i Bono presideix la catedral de la democràcia del món mundial (Bono! Que els déus ens protegeixin!). Els problemes antics continuen al mateix lloc, com quan Llorenç Vilallonga escriu a Mort de dama que dona Obdúlia conservava, als 90 anys, la mateixa intel·ligència, clara i escassíssima, que tenia als 20. És a dir, les infraestructures, l’aeroport o les balances fiscals, i la distribució territorial o l’existència de les diputacions.

A sobre, si escoltes els noticiaris espanyols, et diuen el temps que farà a “las distintas regiones españolas” i aleshores esmenten Catalunya, per exemple. És a dir, que ens falten al respecte fins i tot constitucional (¿que no érem “nacionalidades”, excelsos periodistes de l’altiplà?). Les trifulgues al si d’Esquerra Republicana són un efecte de totes aquestes calamitats. ¿I et penses que a la Moncloa estan agraïts als catalans per haver-los conservat la poltrona? Doncs no senyora, perquè diuen que el socialisme català no seria el que és sense Zapatero: en saben molt de clavar el clau per la cabota, dit sigui amb tot el respecte.

Ja ho sé, que a Catalunya hi ha més catalanistes que mai, però alhora tenim a casa més espanyolistes que mai (deu ser que els indiferents van despertant-se). De tot plegat, ¿no en deu tenir la culpa aquesta sequera horrible? ¿No se’ns deu estar assecant allò que els clàssics en diuen ànima?

Isabel-Clara Simó
AVUI

 

Somrigui per la foto (del radar)

Un de cada quatre radars que hi ha a l’Estat està instal·lat en carreteres catalanes. És una mitjana molt alta, diríem que desproporcionada, però que respon a la voluntat del nostre govern de reduir els accidents i de perseguir els fittipaldis que posen en perill la vida dels altres. Allò que va començar el tàndem Tura – Olmos, sembrant el país de radars, ara ho està continuant el binomi Saura – Pérez Moya. Certament, la presència dels radars s’ha mostrat com una mesura efectiva per aixecar el peu de l’accelerador. És gairebé un acte reflex, perquè saps que la butxaca pica i que volen els punts del carnet de tres en tres.

En la informació que publiquem avui, el nostre especialista, Quim Torrent, ens alerta que els radars no estan situats a les carreteres amb més sinistralitat sinó, sovint, allà on passen més vehicles i, per tant, on es pot enxampar més gent. Aix ò fa que, per a molts conductors, els radars siguin percebuts, en realitat, com a instruments recaptatoris. Caixa, cobri. D’altra banda, el greuge comparatiu amb la resta de l’Estat torna a ser digne de subratllar. Aquí, per variar, més radars i més multes que enlloc. Deu ser que som més avançats, més europeus, més sensibles… O més beneits. Les xifres de la informació que publiquem evidencien que la persecució dels nostres conductors és, de llarg, la més gran de les Espanyes.

A Catalunya ja sabem el pa que s’hi dóna en altres àmbits. Les balances fiscals per mesurar la solidaritat no les veiem per enlloc, no fos cas que conèixer la realitat ens afavorís. Però en canvi sí que ens adonem que la fiscalitat a Catalunya ens perjudica en les successions i donacions entre pares i fills. Mentre a la majoria de comunitats la tributació tendeix a zero, aquí, per heretar una propietat del pare, has de demanar un crèdit per poder pagar els impostos. Estem tips de pagar sempre més que ningú.

Xavier Bosch
AVUI

 

Censureta

Llevat de l’AVUI, que s’ha fet un cert ressò de la situació econòmica, la resta de mitjans catalans segueixen la consigna que entre nosaltres tot va bé. ¿S’imaginen com deuen anar les coses de debò si, malgrat aquesta fèrria censura, s’han filtrat desastres com ara Habitat, Gaesco, o Renta Corporación? Un membre de la CNMV va confessar a una persona propera: “Hemos recibido instrucciones de que hasta el 10 de marzo todo va bien. ¡Pero si yo te contara…!”.

A nivell català, l’afer esdevé especialment ridícul, perquè la censura no té altre objectiu que protegir determinades famílies barcelonines que conformen aquest grupet autoproclamat empresariat o societat civil, i que en la majoria de casos no passen d’allò que els nostres pares anomenaven pesseteros. Es confirma la incapacitat per crear grans empreses, ni tan sols del sector especulador. A la vista que alguns d’aquests empresaris no se’n surten fent anar immobiliàries ni quan ho tenen tot a favor, cabria preguntar-se com s’ho haurien fet sense les empentetes amistoses dels poders polític, financer i mediàtic.

 

El preu de la resignació

Les renúncies de la transició van ser assumides amb una resignació excessiva. Les esperances dipositades en aquell temps convuls se’n van anar en orris, tant les nacionals com les republicanes o les més esquerranoses. L’estat, per sortir-ne indemne, es va reinventar: canvià regions per autonomies, dissenyà un sistema que no perdia control econòmic ni gaire poder polític real i cedí unes quantes competències que li feien més nosa que profit. A diferència del País Basc, Catalunya no va aconseguir el concert econòmic -alguns diuen que no es va voler assumir l’antipàtica tasca del recaptador d’impostos-, però s’hi han anat sumant competències que l’estat traspassava sense un finançament clar, de manera que l’augment en la capacitat de la gestió no ha anat acompanyat dels recursos suficients. La conseqüència és que l’estat manté un percentatge dels recursos que hauria de traspassar (per tant, hi guanya) i Catalunya -i València i les Illes- a cada bugada perden un llençol: van sumant competències que els demanen un esforç extra. AI cap de 30 anys, doncs, patim un estat espanyol reforçat econòmicament, amb recursos judicials i burocràtics suficients per tallar les ales als governs autonòmics quan vulguen volar massa alt. Mentrestant, per les nacions amb voluntat de ser-ho, l’autonomia ha esdevingut una gàbia de ferro colat. El territori que sortia de la transició amb una situació econòmica més avantatjosa era Catalunya, però l’estat de les autonomies ha afavorit força més Madrid i tota la seua àrea d’influència. La inversió en infrastructures, però també la pròpia lògica amb què s’han renovat les xarxes de comunicacions i transports, han afavorit la capital de l’estat i han ofegat tant com han pogut les connexions entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, el veritable pol de creixement. Durant aquest temps, Catalunya s’ha mirat aquesta situació sense miolar, resignada a un segon lloc teòric en l’estructura de l’estat -un lloc que manté perquè la seua xarxa econòmica i social continua sent força activa, però que pot perdre si l’estretor de les infrastructures l’acaba ofegant-, i continua actuant així. La conseqüència és que l’estat l’ha marginat i la continuarà marginant, si s’encalla en la resignació. Però aquesta marginació s’ha fet ja tan evident que, dels àmbits cultural, econòmic i social, més enllà de l’estricta política, comencen a eixir noves estratègies de defensa i progrés del país. En aquest context, benvingudes siguen aquelles iniciatives que facen aixecar el cap amb orgull i albirar en l’horitzó una fita nova, més enllà de la gàbia autonòmica.

Editorial
El Temps

 

“Delenda est Catalonia?”

Catalunya està en una fase avançada de decadència per causes estrictament polítiques. És complicat de posar-ne data d’inici, però els primers símptomes evidents van començar al final dels mandats de Felipe Gonzàlez. Els Jocs Olímpics de Barcelona van dissimular, durant uns pocs anys, el procés de substitució de Barcelona per Madrid com a gran centre de decisions econòmiques i financeres de l’estat espanyol. Però, a partir de la crisi del 93, el ritme de deslocalitzacions a favor de la capital d’Espanya es va accelerar moltíssim, mentre, paral·lelament, les inversions de l’estat a Catalunya recuperaven el nivell quasi colonial que han caracteritzat, com a mínim, els darrers quaranta anys, tal com reconeixia fa poques setmanes un estudi de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis. La segona fase, decisiva, d’aquest declivi la van planificar els diversos governs de José María Aznar, amb la privatització de la majoria de les empreses públiques que quedaven encara sota control estatal. Aquestes societats sovint han continuat funcionant en règim de monopoli, com és el cas de les elèctriques, o bé amb un clar afavoriment per part de l’estat (Iberia o Telefónica, entre més). Però, per contra, ara s’han orientat cap a la consecució d’un valor màxim de les cotitzacions i beneficis empresarials propis. És a dir, han invertit poc i a Madrid. A partir d’aquí, Barcelona s’ha anat buidant dels diversos sectors econòmics que, un per un, han anat traslladant els centres de decisió a Madrid. Mentrestant, l’estat ha continuat bombejant una part substancial del PIB català cap a uns altres indrets i, simplement, ha deixat que les infrastructures s’anessin envellint i caient a trossos. I ara només passa que les coses van deixant de funcionar. Tot aquest procés ha estat denunciat puntualment en cadascuna de les fases per tota mena d’experts. Se n’han fet informes, denúncies públiques, seminaris, articles, conferències… I no s’hi ha fet res. Res de seriós, res d’eficaç. Aquest és el terrible fracàs del catalanisme polític, que al final no ha pogut impedir que allò que denunciava el Memorial de Greuges de 1885 s’hagi acabat imposant com una llosa entre final del segle XX i principi del XXI. I tot això sense que a Madrid hagin de sentir grans protestes, gràcies a la professionalització, definitiva i perversa, de la classe política catalana, molt dependent de l’entramat políticoadministratiu madrileny.

Salvador Cot
El Temps