La pluja i el cervell

No plou. I, com que som una colònia, a la metròpoli ens diuen què hem de fer i què no. La cosa és molesta, i no perquè de tan lluny no en tenen ni idea, ni tampoc perquè nosaltres no ens puguem equivocar (en sabem molt, d’equivocar-nos), sinó perquè a set-cents quilòmetres “també” es poden equivocar. A sobre, el Barça va com va i Bono presideix la catedral de la democràcia del món mundial (Bono! Que els déus ens protegeixin!). Els problemes antics continuen al mateix lloc, com quan Llorenç Vilallonga escriu a Mort de dama que dona Obdúlia conservava, als 90 anys, la mateixa intel·ligència, clara i escassíssima, que tenia als 20. És a dir, les infraestructures, l’aeroport o les balances fiscals, i la distribució territorial o l’existència de les diputacions.

A sobre, si escoltes els noticiaris espanyols, et diuen el temps que farà a “las distintas regiones españolas” i aleshores esmenten Catalunya, per exemple. És a dir, que ens falten al respecte fins i tot constitucional (¿que no érem “nacionalidades”, excelsos periodistes de l’altiplà?). Les trifulgues al si d’Esquerra Republicana són un efecte de totes aquestes calamitats. ¿I et penses que a la Moncloa estan agraïts als catalans per haver-los conservat la poltrona? Doncs no senyora, perquè diuen que el socialisme català no seria el que és sense Zapatero: en saben molt de clavar el clau per la cabota, dit sigui amb tot el respecte.

Ja ho sé, que a Catalunya hi ha més catalanistes que mai, però alhora tenim a casa més espanyolistes que mai (deu ser que els indiferents van despertant-se). De tot plegat, ¿no en deu tenir la culpa aquesta sequera horrible? ¿No se’ns deu estar assecant allò que els clàssics en diuen ànima?

Isabel-Clara Simó
AVUI

 

Als catalans, ni aigua

Hi ha moltes maneres d’ensorrar, estrangular o arranar un país. Es pot fer violentament i amb brusquedat o bé de manera progressiva i gradual. Per acció o per omissió. De forma deliberada o per imprevisió negligent i, tanmateix, planificada. A base d’espoli fiscal, de discriminació, de maltractament, d’atonia inversora, de dèficit d’infrastructures, de falta de manteniment, de greuge comparatiu, etc. Tots els camins serveixen, però n’hi ha un d’infal·lible, perquè representa un atemptat a la més bàsica i fonamental de les necessitats. Parlo, és clar, del proveïment d’aigua, un requisit que Sherlock Holmes definiria d’“elemental, estimat Watson”. I que, òbviament, és un factor indispensable per al sosteniment, el bon funcionament i el progrés de qualsevol comunitat.

 

Jo vull ser espanyol

Ara fa quinze dies, aprofitant les vacances de l’agost, ens vam desplaçar amb la família des de Cuenca (Castella-la Manxa) a Mundaka (País Basc), i mentre el cotxe feia camí vaig tenir un somni: no havia sortit de Catalunya. Entre Conca (45.000 habitants) i Tarancó (12.000 habitants), estrenàvem autovia (tres cotxes, ens vam trobar a la tornada); després saltàvem a la Madrid-València, una altra autovia, i ens acostàvem a la capital, que apareixia a l’horitzó com un Las Vegas radiant, enmig de la pols del desert (començava a no saber on érem, la veritat). Sense entrar-hi, a Madrit, vam anar a buscar l’autovia de Burgs i, per anar més ràpids, vam pagar poc més d’un euro per travessar l’autopista de Baralles, que ens portava de cap a les serres del nord per Buitrag del Losoia vorejant la T-4, la nova terminal transoceànica de l’aeroport. Vam deixar Aranda del Duer i Burgs i, passat Miranda d’Ebre, el panorama va començar a canviar (tot era més verd) i, potser perquè allà hi havia antigament una de les duanes dels bascos, vam haver de treure els euros per pagar els peatges de l’autopista fins a Amorebieta Etxà i continuar després fins a Mundaca. Així que havíem sortit de Catalunya i ara entràvem a Espanya, el país on tot es paga. Però no. De cop i volta, allà a Miranda d’Ebre, vull dir a Miranda de Ebro, vaig despertar del somni i em vaig adonar que no, que Catalunya l’havíem deixat a València, a l’autopista del Mediterràneo, després de passar per no sé quantes taquilles, i que tota l’estona (500 quilòmetres) havíem estat circulant per Espanya. Sense embussos i gairebé de franc, descomptat l’euro de Baralles, vull dir de la circumval·lació de Barajas. Ara ja hem tornat de vacances i em trobo als diaris que potser el 2014 ens autodeterminarem. Si ens pregunten si volem ser espanyols, jo votaré que sí. Ser català surt poc a compte, la veritat.

David González
AVUI