En l’article d’ahir anunciàvem que teníem ganes de comentar aquella afirmació de Carme Chacón, cap de llista del PSC per Barcelona en les properes eleccions: «El català no està pas en perill d’extinció com afirma el nacionalisme acomplexat.» Hi tornem perquè la formulació és interessant, no perquè contingui cap veritat sinó pels vicis que revela. La primera part està basada en un error; la segona en un prejudici. És un error pensar que el català està en perill d’extinció. No, el català està en procés d’extinció, que és diferent. La idea de perill suggereix una imminència i el català no desapareixerà pas demà passat. Encara tardarà algunes dècades. Ningú no sap ni pot preveure quantes. Ara bé, el català està en procés d’extinció. És a dir, està afectat dels símptomes de l’extinció, bàsicament de dos. D’una part, la corrosió interna de la llengua, que malmet les estructures morfològiques, sintàctiques i lèxiques; de l’altra la disminució de l’ús espontani, col·loquial, el fet que el castellà li va guanyant espai com a llengua franca, d’ús comú i corrent entre els ciutadans de Catalunya, sobretot joves. Han après català, però usen el castellà. Aquests són els elements principals d’un procés que s’allargarà més o menys segons factors diversos. Per adonar-se d’això no cal pas ser nacionalista i encara menys nacionalista acomplexat. (Aquesta mania d’adjectivar sempre el mot nacionalista amb adjectius com exacerbat, acomplexat, radical!) No cal ser nacionalista ni patir complexos estranys, només cal una mica de sentit de la llengua, de curiositat, d’orella i potser de memòria. El franquisme va fer mal al català, de diverses maneres. Després, hi va haver un moment, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que va semblar que el català podria refer-se. Però aquella empenta es va esmorteir a la segona meitat dels noranta i, des d’aleshores, s’ha anat imposant una inèrcia adversa que empeny el català cap a ser una llengua cada cop més contaminada i minoritària. Però això, és clar, no s’adiu amb l’alegre discurs de la Catalunya optimista…
Miquel Pairolí
El Punt