Natura


No plou. I, com que som una colònia, a la metròpoli ens diuen què hem de fer i què no. La cosa és molesta, i no perquè de tan lluny no en tenen ni idea, ni tampoc perquè nosaltres no ens puguem equivocar (en sabem molt, d’equivocar-nos), sinó perquè a set-cents quilòmetres “també” es poden equivocar. A sobre, el Barça va com va i Bono presideix la catedral de la democràcia del món mundial (Bono! Que els déus ens protegeixin!). Els problemes antics continuen al mateix lloc, com quan Llorenç Vilallonga escriu a Mort de dama que dona Obdúlia conservava, als 90 anys, la mateixa intel·ligència, clara i escassíssima, que tenia als 20. És a dir, les infraestructures, l’aeroport o les balances fiscals, i la distribució territorial o l’existència de les diputacions.

A sobre, si escoltes els noticiaris espanyols, et diuen el temps que farà a “las distintas regiones españolas” i aleshores esmenten Catalunya, per exemple. És a dir, que ens falten al respecte fins i tot constitucional (¿que no érem “nacionalidades”, excelsos periodistes de l’altiplà?). Les trifulgues al si d’Esquerra Republicana són un efecte de totes aquestes calamitats. ¿I et penses que a la Moncloa estan agraïts als catalans per haver-los conservat la poltrona? Doncs no senyora, perquè diuen que el socialisme català no seria el que és sense Zapatero: en saben molt de clavar el clau per la cabota, dit sigui amb tot el respecte.

Ja ho sé, que a Catalunya hi ha més catalanistes que mai, però alhora tenim a casa més espanyolistes que mai (deu ser que els indiferents van despertant-se). De tot plegat, ¿no en deu tenir la culpa aquesta sequera horrible? ¿No se’ns deu estar assecant allò que els clàssics en diuen ànima?

Isabel-Clara Simó
AVUI

La frontera del Sénia, la que delimita (no separen les fronteres sinó les administracions) el Principat i el País Valencià, és tan imaginària com el meridià de Greenwich i molt menys real que el paral·lel 41, que, si més no, a Barcelona s’ha materialitzat en una avinguda (el Paral·lel). A l’un costat i l’altre de la frontera -a Sant Rafael del Riu i al Castell, separats per un pont- es parla la mateixa varietat dialectal, se suca el pa amb tomàquet i es planten oliveres. Les comarques que travessa el Sénia (el Montsià, el Maestrat i els Ports) són, com la resta de les Terres de I’Ebre, un diamant en brut, un territori que ha salvat de l’explotació indiscriminada de l’urbanisme alguns racons importants de costa i de muntanya; i que sobreviu gràcies a una efectiva combinació d’indústria especialitzada (la Sénia i Vinaròs formen un clúster del moble que implica tota la regió) i agricultura. Però l’equilibri entre aquests elements, l’omnipresent turisme i els espais naturals verges és fràgil. (més…)