Les renúncies de la transició van ser assumides amb una resignació excessiva. Les esperances dipositades en aquell temps convuls se’n van anar en orris, tant les nacionals com les republicanes o les més esquerranoses. L’estat, per sortir-ne indemne, es va reinventar: canvià regions per autonomies, dissenyà un sistema que no perdia control econòmic ni gaire poder polític real i cedí unes quantes competències que li feien més nosa que profit. A diferència del País Basc, Catalunya no va aconseguir el concert econòmic -alguns diuen que no es va voler assumir l’antipàtica tasca del recaptador d’impostos-, però s’hi han anat sumant competències que l’estat traspassava sense un finançament clar, de manera que l’augment en la capacitat de la gestió no ha anat acompanyat dels recursos suficients. La conseqüència és que l’estat manté un percentatge dels recursos que hauria de traspassar (per tant, hi guanya) i Catalunya -i València i les Illes- a cada bugada perden un llençol: van sumant competències que els demanen un esforç extra. AI cap de 30 anys, doncs, patim un estat espanyol reforçat econòmicament, amb recursos judicials i burocràtics suficients per tallar les ales als governs autonòmics quan vulguen volar massa alt. Mentrestant, per les nacions amb voluntat de ser-ho, l’autonomia ha esdevingut una gàbia de ferro colat. El territori que sortia de la transició amb una situació econòmica més avantatjosa era Catalunya, però l’estat de les autonomies ha afavorit força més Madrid i tota la seua àrea d’influència. La inversió en infrastructures, però també la pròpia lògica amb què s’han renovat les xarxes de comunicacions i transports, han afavorit la capital de l’estat i han ofegat tant com han pogut les connexions entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, el veritable pol de creixement. Durant aquest temps, Catalunya s’ha mirat aquesta situació sense miolar, resignada a un segon lloc teòric en l’estructura de l’estat -un lloc que manté perquè la seua xarxa econòmica i social continua sent força activa, però que pot perdre si l’estretor de les infrastructures l’acaba ofegant-, i continua actuant així. La conseqüència és que l’estat l’ha marginat i la continuarà marginant, si s’encalla en la resignació. Però aquesta marginació s’ha fet ja tan evident que, dels àmbits cultural, econòmic i social, més enllà de l’estricta política, comencen a eixir noves estratègies de defensa i progrés del país. En aquest context, benvingudes siguen aquelles iniciatives que facen aixecar el cap amb orgull i albirar en l’horitzó una fita nova, més enllà de la gàbia autonòmica.
Editorial
El Temps
