No plou. I, com que som una colònia, a la metròpoli ens diuen què hem de fer i què no. La cosa és molesta, i no perquè de tan lluny no en tenen ni idea, ni tampoc perquè nosaltres no ens puguem equivocar (en sabem molt, d’equivocar-nos), sinó perquè a set-cents quilòmetres “també” es poden equivocar. A sobre, el Barça va com va i Bono presideix la catedral de la democràcia del món mundial (Bono! Que els déus ens protegeixin!). Els problemes antics continuen al mateix lloc, com quan Llorenç Vilallonga escriu a Mort de dama que dona Obdúlia conservava, als 90 anys, la mateixa intel·ligència, clara i escassíssima, que tenia als 20. És a dir, les infraestructures, l’aeroport o les balances fiscals, i la distribució territorial o l’existència de les diputacions.

A sobre, si escoltes els noticiaris espanyols, et diuen el temps que farà a “las distintas regiones españolas” i aleshores esmenten Catalunya, per exemple. És a dir, que ens falten al respecte fins i tot constitucional (¿que no érem “nacionalidades”, excelsos periodistes de l’altiplà?). Les trifulgues al si d’Esquerra Republicana són un efecte de totes aquestes calamitats. ¿I et penses que a la Moncloa estan agraïts als catalans per haver-los conservat la poltrona? Doncs no senyora, perquè diuen que el socialisme català no seria el que és sense Zapatero: en saben molt de clavar el clau per la cabota, dit sigui amb tot el respecte.

Ja ho sé, que a Catalunya hi ha més catalanistes que mai, però alhora tenim a casa més espanyolistes que mai (deu ser que els indiferents van despertant-se). De tot plegat, ¿no en deu tenir la culpa aquesta sequera horrible? ¿No se’ns deu estar assecant allò que els clàssics en diuen ànima?

Isabel-Clara Simó
AVUI

Un de cada quatre radars que hi ha a l’Estat està instal·lat en carreteres catalanes. És una mitjana molt alta, diríem que desproporcionada, però que respon a la voluntat del nostre govern de reduir els accidents i de perseguir els fittipaldis que posen en perill la vida dels altres. Allò que va començar el tàndem Tura – Olmos, sembrant el país de radars, ara ho està continuant el binomi Saura – Pérez Moya. Certament, la presència dels radars s’ha mostrat com una mesura efectiva per aixecar el peu de l’accelerador. És gairebé un acte reflex, perquè saps que la butxaca pica i que volen els punts del carnet de tres en tres.

En la informació que publiquem avui, el nostre especialista, Quim Torrent, ens alerta que els radars no estan situats a les carreteres amb més sinistralitat sinó, sovint, allà on passen més vehicles i, per tant, on es pot enxampar més gent. Aix ò fa que, per a molts conductors, els radars siguin percebuts, en realitat, com a instruments recaptatoris. Caixa, cobri. D’altra banda, el greuge comparatiu amb la resta de l’Estat torna a ser digne de subratllar. Aquí, per variar, més radars i més multes que enlloc. Deu ser que som més avançats, més europeus, més sensibles… O més beneits. Les xifres de la informació que publiquem evidencien que la persecució dels nostres conductors és, de llarg, la més gran de les Espanyes.

A Catalunya ja sabem el pa que s’hi dóna en altres àmbits. Les balances fiscals per mesurar la solidaritat no les veiem per enlloc, no fos cas que conèixer la realitat ens afavorís. Però en canvi sí que ens adonem que la fiscalitat a Catalunya ens perjudica en les successions i donacions entre pares i fills. Mentre a la majoria de comunitats la tributació tendeix a zero, aquí, per heretar una propietat del pare, has de demanar un crèdit per poder pagar els impostos. Estem tips de pagar sempre més que ningú.

Xavier Bosch
AVUI

Llevat de l’AVUI, que s’ha fet un cert ressò de la situació econòmica, la resta de mitjans catalans segueixen la consigna que entre nosaltres tot va bé. ¿S’imaginen com deuen anar les coses de debò si, malgrat aquesta fèrria censura, s’han filtrat desastres com ara Habitat, Gaesco, o Renta Corporación? Un membre de la CNMV va confessar a una persona propera: “Hemos recibido instrucciones de que hasta el 10 de marzo todo va bien. ¡Pero si yo te contara…!”.

A nivell català, l’afer esdevé especialment ridícul, perquè la censura no té altre objectiu que protegir determinades famílies barcelonines que conformen aquest grupet autoproclamat empresariat o societat civil, i que en la majoria de casos no passen d’allò que els nostres pares anomenaven pesseteros. Es confirma la incapacitat per crear grans empreses, ni tan sols del sector especulador. A la vista que alguns d’aquests empresaris no se’n surten fent anar immobiliàries ni quan ho tenen tot a favor, cabria preguntar-se com s’ho haurien fet sense les empentetes amistoses dels poders polític, financer i mediàtic.

Els lectors habituals de premsa estrangera saben que vam entrar en crisi fa mesos. Saben que les principals injeccions de diners del Banc Central Europeu han anat al sistema financer espanyol –caixes i caixetes incloses–. Es parla de fins a 44.000 milions d’euros! Però, és clar, per assabentar-se’n cal parlar idiomes i anar a parar a la premsa forana. Mentre que la situació espanyola (i de tot el món) es pot seguir al Financial Times, les peripècies dels capitostos barcelonins, com que són de vol gallinaci, es poden llegir en publicacions de més enllà de la riera: a la premsa madrilenya o al www.elconfidencial.com. Tristes martingales per poder assabentar-se del que succeeix entre la Diagonal i el passeig de Gràcia, no troben?

No ens salvem ni per internet. Resulta que per gaudir d’aquest nou espai de llibertat informativa hem de navegar per cultures foranes (l’espanyola, l’anglosaxona, la francesa, etc.). I tot perquè uns quants cacics locals han determinat que d’allò que no interessa que se’n parli, aquí no se’n parla. ¿És normal haver d’acudir a mitjans anticatalans per saber que han hagut de ser les institucions financeres catalanes de sempre (tan independents elles) les que han sortit a salvar la cara a determinada gent important perquè la banca internacional no se’n refia? ¿Ho comptabilitzaran a obra social, això? ¿És normal que ara descobrim, gràcies als analistes estrangers, que la nostra crisi és molt profunda perquè aquests mateixos triomfadors han abusat d’un model de creixement aberrant i han esguerrat irremeiablement el teixit productiu català? I tot amb la connivència dels poders polític i econòmic, i amb tots els mitjans de comunicació locals elogiant-los i rient-los les gracietes.

Aquesta censura consensuada és la pitjor, ja que aprofita el famós el nostre mal no vol soroll per tapar pífies, abusos i actuacions irregulars de les elits enquistades. Però és el resultat lògic d’una societat nul·lament liberal, que limita el concepte de democràcia a anar a votar, de tant en tant, aquells que, quan manen, reparteixen subvencions. Els experts asseguren que les societats amb manca de transparència i de llibertat no aprofiten les possibilitats que ofereixen els avenços de la modernitat. Les estadístiques són tossudes, i any rere any mostren una Catalunya cada cop menys dinàmica, que no treu profit de les noves tecnologies ni de les possibilitats que se’n deriven. I és que la societat catalana és poc permeable a les innovacions per la simple raó que no és una societat transparent, sobretot en la informació econòmica. Una societat poc oxigenada no pot ser mai dinàmica –Sicília n’és el paradigma.

Aquests dies he viatjat per feina. Lluny d’aquí, un s’adona que Catalunya és un país petit –a Saigon em van preguntar si Barcelona era a Grècia–. Però quan veritablement t’adones que, a més de petits, som prims, és quan arribes al Prat. Quan mires els quioscs, agafes el cotxe, connectes la ràdio, i els mitjans de comunicació catalans comencen a informar-te.

Xavier Roig
AVUI

Per a què serveix el Parlament de Catalunya? Quant ens costa el manteniment d’aquesta institució -la més antiga de l’Europa continental- que un dia va ser sobirana i que ara s’ha convertit en la coartada democràtica d’Espanya? No, no estic dient que la tanquem ni res per l’estil. La major part de les coses que decideix el Parlament de Catalunya tenen una incidència directa en la nostra vida quotidiana i, en aquest sentit, el treball dels diputats que hi treballen mereix un respecte. Però, en termes realistes, és a dir, veritablement nacionals, no hi ha cap diferència entre el poder legislatiu del Parlament de la Rioja i el Parlament de Catalunya. Cosa lògica si acceptem que Catalunya és una regió d’Espanya, però inadmissible si convenim que és una nació amb mil anys d’història. El rebuig a l’Estatut, aprovat pel Parlament, n’ha estat la prova més flagrant, però n’hi ha moltes més. La més recent l’hem tinguda amb la resolució que rebutja el traçat del TGV pel centre de Barcelona. Per això, el PSC, encapçalat per José Montilla, Joaquim Nadal i Miquel Iceta, no ha tingut cap escrúpol a menysprear el Parlament dient que, tot i haver perdut la votació, no compliran l’esmentada resolució i mantindran l’adjudicació del túnel Sants-Sagrera amb un TGV passant a 75 centímetres de distància de la Sagrada Família.

L’excusa, és clar, és que l’obra del TGV és competència de l’Estat. Però és una veritat a mitges, ja que una cosa és l’execució de l’obra i una altra el traçat. I el traçat no es pot fer en contra de la voluntat de Catalunya. Està bé, per tant, que CiU i ERC hagin votat plegades en aquest tema, però el regust que deixa tot plegat és que ens trobem davant d’una nova escenificació. L’escenificació d’un poder inexistent. Es fa una votació perquè no sigui dit, se’n publicita la foto i després es mira cap a una altra banda dient “què hi farem”. Els Parlaments regionals són això, un mer instrument de descentralització administrativa. Res a veure amb els atributs d’un Parlament veritablement nacional. N’hi ha prou de parar atenció en la indolència amb què Esquerra Republicana ha reaccionat davant la fatxenderia i el menyspreu del PSC, que, com sempre, ha comptat amb el suport incondicional d’ICV. En aquest sentit, l’actitud d’ERC, tan protectora amb els seus socis de govern, no pot ser més preocupant. Sobretot perquè ha estat aquesta força política qui ha lliurat el govern a una gent que no sols no considera el Parlament de Catalunya un Parlament nacional, sinó que se’n riu i se’n burla cada cop que perd una votació.

Víctor Alexandre
e-notícies 

Les renúncies de la transició van ser assumides amb una resignació excessiva. Les esperances dipositades en aquell temps convuls se’n van anar en orris, tant les nacionals com les republicanes o les més esquerranoses. L’estat, per sortir-ne indemne, es va reinventar: canvià regions per autonomies, dissenyà un sistema que no perdia control econòmic ni gaire poder polític real i cedí unes quantes competències que li feien més nosa que profit. A diferència del País Basc, Catalunya no va aconseguir el concert econòmic -alguns diuen que no es va voler assumir l’antipàtica tasca del recaptador d’impostos-, però s’hi han anat sumant competències que l’estat traspassava sense un finançament clar, de manera que l’augment en la capacitat de la gestió no ha anat acompanyat dels recursos suficients. La conseqüència és que l’estat manté un percentatge dels recursos que hauria de traspassar (per tant, hi guanya) i Catalunya -i València i les Illes- a cada bugada perden un llençol: van sumant competències que els demanen un esforç extra. AI cap de 30 anys, doncs, patim un estat espanyol reforçat econòmicament, amb recursos judicials i burocràtics suficients per tallar les ales als governs autonòmics quan vulguen volar massa alt. Mentrestant, per les nacions amb voluntat de ser-ho, l’autonomia ha esdevingut una gàbia de ferro colat. El territori que sortia de la transició amb una situació econòmica més avantatjosa era Catalunya, però l’estat de les autonomies ha afavorit força més Madrid i tota la seua àrea d’influència. La inversió en infrastructures, però també la pròpia lògica amb què s’han renovat les xarxes de comunicacions i transports, han afavorit la capital de l’estat i han ofegat tant com han pogut les connexions entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, el veritable pol de creixement. Durant aquest temps, Catalunya s’ha mirat aquesta situació sense miolar, resignada a un segon lloc teòric en l’estructura de l’estat -un lloc que manté perquè la seua xarxa econòmica i social continua sent força activa, però que pot perdre si l’estretor de les infrastructures l’acaba ofegant-, i continua actuant així. La conseqüència és que l’estat l’ha marginat i la continuarà marginant, si s’encalla en la resignació. Però aquesta marginació s’ha fet ja tan evident que, dels àmbits cultural, econòmic i social, més enllà de l’estricta política, comencen a eixir noves estratègies de defensa i progrés del país. En aquest context, benvingudes siguen aquelles iniciatives que facen aixecar el cap amb orgull i albirar en l’horitzó una fita nova, més enllà de la gàbia autonòmica.

Editorial
El Temps

La frontera del Sénia, la que delimita (no separen les fronteres sinó les administracions) el Principat i el País Valencià, és tan imaginària com el meridià de Greenwich i molt menys real que el paral·lel 41, que, si més no, a Barcelona s’ha materialitzat en una avinguda (el Paral·lel). A l’un costat i l’altre de la frontera -a Sant Rafael del Riu i al Castell, separats per un pont- es parla la mateixa varietat dialectal, se suca el pa amb tomàquet i es planten oliveres. Les comarques que travessa el Sénia (el Montsià, el Maestrat i els Ports) són, com la resta de les Terres de I’Ebre, un diamant en brut, un territori que ha salvat de l’explotació indiscriminada de l’urbanisme alguns racons importants de costa i de muntanya; i que sobreviu gràcies a una efectiva combinació d’indústria especialitzada (la Sénia i Vinaròs formen un clúster del moble que implica tota la regió) i agricultura. Però l’equilibri entre aquests elements, l’omnipresent turisme i els espais naturals verges és fràgil.

Tot just ara s’albiren les possibilitats turístiques que pot oferir la combinació del parc natural del Delta -ja consolidat- i el més recent dels Ports -que, a més, s’hauria d’ampliar a terres valencianes i aragoneses per ser coherents. A més, les rendes dels habitants d’aquestes comarques, sobretot els d’interior, són força més baixes que les mitjanes catalana i valenciana. I la despoblació encara pot afectar molt negativament poblacions de les muntanyes dels Ports, on la ramaderia i l’agricultura han restat úniques activitats locals. Per això s’ha d’anar amb molt de compte de no carregar sobre aquestes comarques indústries o infrastructures que puguin malbaratar l’incipient turisme sostenible -al turisme de massa, que caldria evitar, no l’espanten ni les fàbriques ni l’asfalt de les autopistes.
El projecte de construir un magatzem de gas entre Alcanar i Vinaròs és, doncs, un mal senyal. Potser és imprescindible per a tenir reserves en cas d’una greu crisi energètica. Si és així, s’haurà de fer, però caldria que no atemptara contra el paisatge ni contaminara el medi: per tant, pot haver-hi més emplaçaments. I si no és imprescindible situar-lo a Alcanar, només cal recordar que les veïnes comarques de I’Ebre ja concentren tres centrals nuclears, una central tèrmica, indústries força contaminants i més embassaments dels que el Delta desitjaria. I Alcanar, per una altra banda, conserva molt mal record de Ia barreja d’hidrocarburs i turisme: en l’incendi del càmping dels Alfacs de 1978 (que els alemanys recorden fins al punt que aquesta setmana n’estrenen una minisèrie de televisió titulada Tarragona) hi van morir 215 persones.

Editorial
El Temps

Hi ha moltes maneres d’ensorrar, estrangular o arranar un país. Es pot fer violentament i amb brusquedat o bé de manera progressiva i gradual. Per acció o per omissió. De forma deliberada o per imprevisió negligent i, tanmateix, planificada. A base d’espoli fiscal, de discriminació, de maltractament, d’atonia inversora, de dèficit d’infrastructures, de falta de manteniment, de greuge comparatiu, etc. Tots els camins serveixen, però n’hi ha un d’infal·lible, perquè representa un atemptat a la més bàsica i fonamental de les necessitats. Parlo, és clar, del proveïment d’aigua, un requisit que Sherlock Holmes definiria d’“elemental, estimat Watson”. I que, òbviament, és un factor indispensable per al sosteniment, el bon funcionament i el progrés de qualsevol comunitat.

De la guerra, se n’ha dit que és una qüestió massa important per a deixar-la només a mans dels militars. I, semblantment, es podria dir que l’aigua és massa important per a reduir-ne la política de subministrament a les rogatives ad petendam pluviam, que és el s’ha fet a Catalunya, tot confiant en la divina providència i en uns oportuns xàfecs primaverals in extremis. Enmig d’aquest gran debat sobre el futur de la terra i de l’espècie humana, però, a Catalunya continuem fent volar coloms i defugint la reflexió seriosa, sovint presonera de dogmatismes sense fonaments i l’adopció de mesures cada vegada més urgents i peremptòries. El ministre Borrell, per exemple, es va negar a considerar la possibilitat d’un transvasament d’aigua del Roine amb arguments de nacionalisme espanyol evocadors de la unidad de destino hidrogràfico en lo universal, iguals que els esgrimits després per J. M. Aznar i no gaire allunyats del rebuig del president Montilla, que ara es manifesta a favor de les dessaladores d’Almeria a fi que tot quedi lligat i ben lligat. Ja abans, el 2005, el conseller Milà del govern tripartit va anunciar que enguany (2008) estaríem en condicions de resistir qualsevol sequera gràcies a aquests recursos i també a les plantes potabilitzadores i la recuperació d’aqüífers. Dissortadament, ni la restauració del rec comtal del segle XI ni la nova cultura de l’aigua i del tancar l’aixeta no ens han estalviat la situació d’emergència que es veia venir.

Un expert tan prestigiós com Ramon Folch va explicar com ecologistes i tecnòcrates es declaren sistemàticament partidaris o contraris dels transvasaments. No hi fa res que les conduccions d’Aigües Ter–Llobregat ja portin l’aigua del Ter a la resta de Catalunya o que el minitransvasament de l’Ebre també la faci arribar a algunes comarques de Tarragona. Aquí tothom va de parti pris o d’idea inamovible i preconcebuda. I mentre detractors i partidaris sostenen posicions irreductibles ningú no racionalitza el reg agrícola ni frena les fuites de les canalitzacions. Aparentment, s’enfoca un dèficit estructural gravíssim com si fos un incident aïllat i estacional. En conseqüència, un tema prioritari i estratègic queda empantanegat entre els interessos creats de les confederacions i el partidisme del pla hidrològic del PP. Que, per cert, s’ha convertit en un tret per la culata perquè el PP aragonès s’ha plantat contra la cessió de cabals al País Valencià i a Múrcia en virtut d’un pacte subscrit pel PSOE de Marcel·lí Iglesias, el PAR i –curiosament– el flamant número 2, Manuel Pizarro, que, a títol de no se sap ben bé què, es va afegir al jurament de quedar-se tota l’aigua. Pizarro anirà a fer campanya a València? La COPE continuarà dient que Zapatero va negar l’aigua a murcians i valencians perquè l’havia donada als nacionalistes catalans? Ho saben, els aiatol·làs de la mentida, que a Barcelona falta aigua de boca i que a Madrid són molts els qui pensen que entre Barajas, la Renfe i els vaixells cisterna (tornaran a ser els de Fefé Fernández Tapias que van fallar el gust de petroli en el transport a Mallorca de fa 3 anys?) es va dissenyant un model radial de cohesió, colonialisme econòmic i submissió. I, a tot això, és normal que Agbar no hi tingui res a dir? Pot mantenir el posat d’esfinx una concessionària que fa més de 140 anys que té el pràctic monopoli sense guanyar cap concurs i limitar-se al perfil baix del pur gestor que no planteja iniciatives ni solucions?

Francesc Sanuy
El Temps

Ara fa quinze dies, aprofitant les vacances de l’agost, ens vam desplaçar amb la família des de Cuenca (Castella-la Manxa) a Mundaka (País Basc), i mentre el cotxe feia camí vaig tenir un somni: no havia sortit de Catalunya. Entre Conca (45.000 habitants) i Tarancó (12.000 habitants), estrenàvem autovia (tres cotxes, ens vam trobar a la tornada); després saltàvem a la Madrid-València, una altra autovia, i ens acostàvem a la capital, que apareixia a l’horitzó com un Las Vegas radiant, enmig de la pols del desert (començava a no saber on érem, la veritat). Sense entrar-hi, a Madrit, vam anar a buscar l’autovia de Burgs i, per anar més ràpids, vam pagar poc més d’un euro per travessar l’autopista de Baralles, que ens portava de cap a les serres del nord per Buitrag del Losoia vorejant la T-4, la nova terminal transoceànica de l’aeroport. Vam deixar Aranda del Duer i Burgs i, passat Miranda d’Ebre, el panorama va començar a canviar (tot era més verd) i, potser perquè allà hi havia antigament una de les duanes dels bascos, vam haver de treure els euros per pagar els peatges de l’autopista fins a Amorebieta Etxà i continuar després fins a Mundaca. Així que havíem sortit de Catalunya i ara entràvem a Espanya, el país on tot es paga. Però no. De cop i volta, allà a Miranda d’Ebre, vull dir a Miranda de Ebro, vaig despertar del somni i em vaig adonar que no, que Catalunya l’havíem deixat a València, a l’autopista del Mediterràneo, després de passar per no sé quantes taquilles, i que tota l’estona (500 quilòmetres) havíem estat circulant per Espanya. Sense embussos i gairebé de franc, descomptat l’euro de Baralles, vull dir de la circumval·lació de Barajas. Ara ja hem tornat de vacances i em trobo als diaris que potser el 2014 ens autodeterminarem. Si ens pregunten si volem ser espanyols, jo votaré que sí. Ser català surt poc a compte, la veritat.

David González
AVUI

Catalunya està en una fase avançada de decadència per causes estrictament polítiques. És complicat de posar-ne data d’inici, però els primers símptomes evidents van començar al final dels mandats de Felipe Gonzàlez. Els Jocs Olímpics de Barcelona van dissimular, durant uns pocs anys, el procés de substitució de Barcelona per Madrid com a gran centre de decisions econòmiques i financeres de l’estat espanyol. Però, a partir de la crisi del 93, el ritme de deslocalitzacions a favor de la capital d’Espanya es va accelerar moltíssim, mentre, paral·lelament, les inversions de l’estat a Catalunya recuperaven el nivell quasi colonial que han caracteritzat, com a mínim, els darrers quaranta anys, tal com reconeixia fa poques setmanes un estudi de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis. La segona fase, decisiva, d’aquest declivi la van planificar els diversos governs de José María Aznar, amb la privatització de la majoria de les empreses públiques que quedaven encara sota control estatal. Aquestes societats sovint han continuat funcionant en règim de monopoli, com és el cas de les elèctriques, o bé amb un clar afavoriment per part de l’estat (Iberia o Telefónica, entre més). Però, per contra, ara s’han orientat cap a la consecució d’un valor màxim de les cotitzacions i beneficis empresarials propis. És a dir, han invertit poc i a Madrid. A partir d’aquí, Barcelona s’ha anat buidant dels diversos sectors econòmics que, un per un, han anat traslladant els centres de decisió a Madrid. Mentrestant, l’estat ha continuat bombejant una part substancial del PIB català cap a uns altres indrets i, simplement, ha deixat que les infrastructures s’anessin envellint i caient a trossos. I ara només passa que les coses van deixant de funcionar. Tot aquest procés ha estat denunciat puntualment en cadascuna de les fases per tota mena d’experts. Se n’han fet informes, denúncies públiques, seminaris, articles, conferències… I no s’hi ha fet res. Res de seriós, res d’eficaç. Aquest és el terrible fracàs del catalanisme polític, que al final no ha pogut impedir que allò que denunciava el Memorial de Greuges de 1885 s’hagi acabat imposant com una llosa entre final del segle XX i principi del XXI. I tot això sense que a Madrid hagin de sentir grans protestes, gràcies a la professionalització, definitiva i perversa, de la classe política catalana, molt dependent de l’entramat políticoadministratiu madrileny.

Salvador Cot
El Temps

En l’article d’ahir anunciàvem que teníem ganes de comentar aquella afirmació de Carme Chacón, cap de llista del PSC per Barcelona en les properes eleccions: «El català no està pas en perill d’extinció com afirma el nacionalisme acomplexat.» Hi tornem perquè la formulació és interessant, no perquè contingui cap veritat sinó pels vicis que revela. La primera part està basada en un error; la segona en un prejudici. És un error pensar que el català està en perill d’extinció. No, el català està en procés d’extinció, que és diferent. La idea de perill suggereix una imminència i el català no desapareixerà pas demà passat. Encara tardarà algunes dècades. Ningú no sap ni pot preveure quantes. Ara bé, el català està en procés d’extinció. És a dir, està afectat dels símptomes de l’extinció, bàsicament de dos. D’una part, la corrosió interna de la llengua, que malmet les estructures morfològiques, sintàctiques i lèxiques; de l’altra la disminució de l’ús espontani, col·loquial, el fet que el castellà li va guanyant espai com a llengua franca, d’ús comú i corrent entre els ciutadans de Catalunya, sobretot joves. Han après català, però usen el castellà. Aquests són els elements principals d’un procés que s’allargarà més o menys segons factors diversos. Per adonar-se d’això no cal pas ser nacionalista i encara menys nacionalista acomplexat. (Aquesta mania d’adjectivar sempre el mot nacionalista amb adjectius com exacerbat, acomplexat, radical!) No cal ser nacionalista ni patir complexos estranys, només cal una mica de sentit de la llengua, de curiositat, d’orella i potser de memòria. El franquisme va fer mal al català, de diverses maneres. Després, hi va haver un moment, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que va semblar que el català podria refer-se. Però aquella empenta es va esmorteir a la segona meitat dels noranta i, des d’aleshores, s’ha anat imposant una inèrcia adversa que empeny el català cap a ser una llengua cada cop més contaminada i minoritària. Però això, és clar, no s’adiu amb l’alegre discurs de la Catalunya optimista…

Miquel Pairolí
El Punt