El fràgil Sénia

La frontera del Sénia, la que delimita (no separen les fronteres sinó les administracions) el Principat i el País Valencià, és tan imaginària com el meridià de Greenwich i molt menys real que el paral·lel 41, que, si més no, a Barcelona s’ha materialitzat en una avinguda (el Paral·lel). A l’un costat i l’altre de la frontera -a Sant Rafael del Riu i al Castell, separats per un pont- es parla la mateixa varietat dialectal, se suca el pa amb tomàquet i es planten oliveres. Les comarques que travessa el Sénia (el Montsià, el Maestrat i els Ports) són, com la resta de les Terres de I’Ebre, un diamant en brut, un territori que ha salvat de l’explotació indiscriminada de l’urbanisme alguns racons importants de costa i de muntanya; i que sobreviu gràcies a una efectiva combinació d’indústria especialitzada (la Sénia i Vinaròs formen un clúster del moble que implica tota la regió) i agricultura. Però l’equilibri entre aquests elements, l’omnipresent turisme i els espais naturals verges és fràgil.

 

Als catalans, ni aigua

Hi ha moltes maneres d’ensorrar, estrangular o arranar un país. Es pot fer violentament i amb brusquedat o bé de manera progressiva i gradual. Per acció o per omissió. De forma deliberada o per imprevisió negligent i, tanmateix, planificada. A base d’espoli fiscal, de discriminació, de maltractament, d’atonia inversora, de dèficit d’infrastructures, de falta de manteniment, de greuge comparatiu, etc. Tots els camins serveixen, però n’hi ha un d’infal·lible, perquè representa un atemptat a la més bàsica i fonamental de les necessitats. Parlo, és clar, del proveïment d’aigua, un requisit que Sherlock Holmes definiria d’“elemental, estimat Watson”. I que, òbviament, és un factor indispensable per al sosteniment, el bon funcionament i el progrés de qualsevol comunitat.

 

Jo vull ser espanyol

Ara fa quinze dies, aprofitant les vacances de l’agost, ens vam desplaçar amb la família des de Cuenca (Castella-la Manxa) a Mundaka (País Basc), i mentre el cotxe feia camí vaig tenir un somni: no havia sortit de Catalunya. Entre Conca (45.000 habitants) i Tarancó (12.000 habitants), estrenàvem autovia (tres cotxes, ens vam trobar a la tornada); després saltàvem a la Madrid-València, una altra autovia, i ens acostàvem a la capital, que apareixia a l’horitzó com un Las Vegas radiant, enmig de la pols del desert (començava a no saber on érem, la veritat). Sense entrar-hi, a Madrit, vam anar a buscar l’autovia de Burgs i, per anar més ràpids, vam pagar poc més d’un euro per travessar l’autopista de Baralles, que ens portava de cap a les serres del nord per Buitrag del Losoia vorejant la T-4, la nova terminal transoceànica de l’aeroport. Vam deixar Aranda del Duer i Burgs i, passat Miranda d’Ebre, el panorama va començar a canviar (tot era més verd) i, potser perquè allà hi havia antigament una de les duanes dels bascos, vam haver de treure els euros per pagar els peatges de l’autopista fins a Amorebieta Etxà i continuar després fins a Mundaca. Així que havíem sortit de Catalunya i ara entràvem a Espanya, el país on tot es paga. Però no. De cop i volta, allà a Miranda d’Ebre, vull dir a Miranda de Ebro, vaig despertar del somni i em vaig adonar que no, que Catalunya l’havíem deixat a València, a l’autopista del Mediterràneo, després de passar per no sé quantes taquilles, i que tota l’estona (500 quilòmetres) havíem estat circulant per Espanya. Sense embussos i gairebé de franc, descomptat l’euro de Baralles, vull dir de la circumval·lació de Barajas. Ara ja hem tornat de vacances i em trobo als diaris que potser el 2014 ens autodeterminarem. Si ens pregunten si volem ser espanyols, jo votaré que sí. Ser català surt poc a compte, la veritat.

David González
AVUI

 

“Delenda est Catalonia?”

Catalunya està en una fase avançada de decadència per causes estrictament polítiques. És complicat de posar-ne data d’inici, però els primers símptomes evidents van començar al final dels mandats de Felipe Gonzàlez. Els Jocs Olímpics de Barcelona van dissimular, durant uns pocs anys, el procés de substitució de Barcelona per Madrid com a gran centre de decisions econòmiques i financeres de l’estat espanyol. Però, a partir de la crisi del 93, el ritme de deslocalitzacions a favor de la capital d’Espanya es va accelerar moltíssim, mentre, paral·lelament, les inversions de l’estat a Catalunya recuperaven el nivell quasi colonial que han caracteritzat, com a mínim, els darrers quaranta anys, tal com reconeixia fa poques setmanes un estudi de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis. La segona fase, decisiva, d’aquest declivi la van planificar els diversos governs de José María Aznar, amb la privatització de la majoria de les empreses públiques que quedaven encara sota control estatal. Aquestes societats sovint han continuat funcionant en règim de monopoli, com és el cas de les elèctriques, o bé amb un clar afavoriment per part de l’estat (Iberia o Telefónica, entre més). Però, per contra, ara s’han orientat cap a la consecució d’un valor màxim de les cotitzacions i beneficis empresarials propis. És a dir, han invertit poc i a Madrid. A partir d’aquí, Barcelona s’ha anat buidant dels diversos sectors econòmics que, un per un, han anat traslladant els centres de decisió a Madrid. Mentrestant, l’estat ha continuat bombejant una part substancial del PIB català cap a uns altres indrets i, simplement, ha deixat que les infrastructures s’anessin envellint i caient a trossos. I ara només passa que les coses van deixant de funcionar. Tot aquest procés ha estat denunciat puntualment en cadascuna de les fases per tota mena d’experts. Se n’han fet informes, denúncies públiques, seminaris, articles, conferències… I no s’hi ha fet res. Res de seriós, res d’eficaç. Aquest és el terrible fracàs del catalanisme polític, que al final no ha pogut impedir que allò que denunciava el Memorial de Greuges de 1885 s’hagi acabat imposant com una llosa entre final del segle XX i principi del XXI. I tot això sense que a Madrid hagin de sentir grans protestes, gràcies a la professionalització, definitiva i perversa, de la classe política catalana, molt dependent de l’entramat políticoadministratiu madrileny.

Salvador Cot
El Temps

 

Una llengua contaminada i minoritària

En l’article d’ahir anunciàvem que teníem ganes de comentar aquella afirmació de Carme Chacón, cap de llista del PSC per Barcelona en les properes eleccions: «El català no està pas en perill d’extinció com afirma el nacionalisme acomplexat.» Hi tornem perquè la formulació és interessant, no perquè contingui cap veritat sinó pels vicis que revela. La primera part està basada en un error; la segona en un prejudici. És un error pensar que el català està en perill d’extinció. No, el català està en procés d’extinció, que és diferent. La idea de perill suggereix una imminència i el català no desapareixerà pas demà passat. Encara tardarà algunes dècades. Ningú no sap ni pot preveure quantes. Ara bé, el català està en procés d’extinció. És a dir, està afectat dels símptomes de l’extinció, bàsicament de dos. D’una part, la corrosió interna de la llengua, que malmet les estructures morfològiques, sintàctiques i lèxiques; de l’altra la disminució de l’ús espontani, col·loquial, el fet que el castellà li va guanyant espai com a llengua franca, d’ús comú i corrent entre els ciutadans de Catalunya, sobretot joves. Han après català, però usen el castellà. Aquests són els elements principals d’un procés que s’allargarà més o menys segons factors diversos. Per adonar-se d’això no cal pas ser nacionalista i encara menys nacionalista acomplexat. (Aquesta mania d’adjectivar sempre el mot nacionalista amb adjectius com exacerbat, acomplexat, radical!) No cal ser nacionalista ni patir complexos estranys, només cal una mica de sentit de la llengua, de curiositat, d’orella i potser de memòria. El franquisme va fer mal al català, de diverses maneres. Després, hi va haver un moment, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que va semblar que el català podria refer-se. Però aquella empenta es va esmorteir a la segona meitat dels noranta i, des d’aleshores, s’ha anat imposant una inèrcia adversa que empeny el català cap a ser una llengua cada cop més contaminada i minoritària. Però això, és clar, no s’adiu amb l’alegre discurs de la Catalunya optimista…

Miquel Pairolí
El Punt